Sirgadors és un projecte que surt en paral·lel a l’etapa de producció del documental titulat “Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre“, una coproducció de Sègula Films amb Televisió de Catalunya i l’Institut de les Empreses Culturals.

L’objectiu inicial era plantejar tant els temes, com els arranjaments i les lletres d’unes cançons adaptades a les imatges i les interaccions d’uns personatges que desgranen la seva vida davant la càmera, amb tots els seus problemes diaris lligats a la crisi econòmica que en molt de casos els fa plantejar quines conseqüències pot arribar a tenir l’exclusió social conseqúència de l’ofec que provoca la mescla de desocupació, deutes i deutors.

Del cinema documental a la música

Més enllà de la producció del film, a Mario Pons, se li planteja la inquietud de continuar la tasca musical amb l’objectiu catàrtic de cohesió territorial a través d’adaptar l’arxiu fílmic recollit durant els seus deu anys d’experiència com a documentalista a les melodies i lletres de “Los Sirgadors“, il·lustrant amb imatges l’ànima de les cançons de l’agrupació a la recerca d’un futur sòlit en temps incerts. Una especie de camí invers a l’inciat fa deu anys en el món del cinema on la música sura cap a la superficie del protagonisme artístic després centenars de metres cinta i targetes de memòria filmades, per transmetre d’una forma directa les inquietuts de la persona, no del realitzador.

La fusió dels cants de treball, el crit de la música d’arrel dels espais humits amenaçats per la mort dels rius i el canvi climàtic, és mesclen amb els sons de la naturalesa, al·legoria de l’exhurància de ecosistèmica de la ribera del riu dels antics llaüters.

A través de les imatges en moviment de la quotidianitat lligada al món del treball, actuem de rapsodes interaccionant amb el subconscient de l’espectador a través de la música per alliberar el seu esperit i encoratjant-lo cap el futur.

Quan la cultura actua de medicina moral, comencem a caminar pel camí de sirga, construïnt els ponts de confiança que han d’unir les dos riberes de l’Ebre, gran tòtem, guia espiritual, unió que simbolitza la sutura geogràfica i antropològica d’un tot, l’Ebre com a pare ancestral dels primers pobladors de la Ibèria.

Documentals de Sègula Films, amb versió sonora realitzada per los Sirgadors

El Periple

Sinopsi

Miquel, alt executiu veterà és despatxat de la multinacional on treballa, necessita canviar de vida. La família d’Alfred és obligada a abandonar casa seva, el far mes alt del món és incendiat durant la Guerra Civil Espanyola, comença el camí de l’exili. Ammar, cap de vendes d’una factoria automobilística de Damasc, és el líder del camp de refugiats de Filippiada, Grècia.

En el periple, una llum d’esperança sempre guia al navegant.

Amb el punt de vista clavat al conflicte sirià, “El Periple” omple els buits de la memòria més intima de l’exili republicà del 1939 a través de la mirada del refugiats del s.XXI

La Filla del Farer

Sinopsi

Helena descobreix un extens arxiu familiar, imatges del desaparegut ofici de Torrer de fars, representat pel seu avi, l’Alfredo Cabezas Martos.

Els primers fars del Delta de l’Ebre formen part dels records dels últims habitants del far de Buda. Manolita, junt amb el seu germà Antonio, rememoren un passat mític dins l’inconscient col·lectiu d’un territori que s’enfonsa lentament dins la mar. Iniciem un viatge en el temps des dels records d’una anciana de 83 anys, cap a les vivències d’una nena que viu en un entorn salvatge flanquejat per les llums del Delta de l’Ebre, una història personal lligada a la simbologia de la llum dels fars.

Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre

Sinopsi

l’Ofici de sirgar, va ser un dels més durs lligats a la navegació fluvial al riu Ebre i ara un segle després de la seua desaparició, ha esdevingut un símbol de la identitat, per tot allò que representa d’esforç i també per la seua vinculació cultural i emotiva amb lo riu.

La falta de vent a favor, l’escassa economia productiva, la forta riuada de la crisi financera i moral que s’emporta la prosperitat i la salut de moltes famílies, fa que molts ciutadans ens preguntem: Per sobre de les nostres diferències, pot una minoria influir de forma directa sobre el seu futur?

Les cançons i l’imaginari de Los Sirgadors

Des de la força més profunda de l’imaginari ebrenc, vestits de parracs, amb espardenyes, faixa, faca i caliquenyo a la boca, “Los sirgadors” apareixen dalt l’escena amb el fons identitari del riu projectat a la pantalla. Los antics llaüters remolcant la preuada carrega cultural, en un esforç titànic per la supervivència que dura segles.

Just a l’entrada del nou mil·lenni, lo clam de “Lo riu és vida” cohesionà Catalunya en la defensa dels rius. Projectades sobre la pantalla les imatges “Aigua, la font de la vida“, la opera prima de Mario Pons. Sona “Nascut sense pedigrí“, una revelació acústica personal en base a una història comuna.

Riu amunt veiem projectat a la pantalla tot allò que impedeix que els rius arriben a mar, els embassaments, els canals i grans regadius associats, també els pobles que han desaparegut sota les aigües dels pantans, les plagues i especies invasores, el silur, el caragol poma, el cranc americà… A ritme de blues, “La Saboga“, és l’ultim Peix autòcton que escapa de tot allò dolent que li fan al riu Ebre.

Les bombes exploten sobre un fons en blanc i negre, els bombardejos sobre el front de l’Ebre. Rememorem el sofriment de la generació perduda de la Guerra Civil amb una balada. Aquesta és una balada que parla sobre una terra estigmatitzada per la guerra, on les animes dels morts encara campen per la serra, “Terra“.

En aquest punt farem una parada a la finca d’oliveres del “Molà”, aquell tros de terra heretat dels avis envoltat per l’especulació de la costa, urbanitzacions, hotels i camps de golf… aquella vida senzilla posada en venta per la cobdícia d’alguns veïns nostres transformats en promotors.
Lo tros dels iaios“, una jota pura fusionada amb el country ebrenc.

Farem una parada a les festes d’agost al Delta. Un cop ja es tenia l’arròs birbat, la garriga ben llaurada i lo blat tot arreplegat, havia arribat lo moment de “xalar”, de passar-ho be, s’havia d’aprofitar l’ocasió, adornar lo carro, carregar a xics i xiques, i cantant anar a fer una paella a la vora de la mar. Del mestre Josep Bo, “Dies de festa“, una cobla tradicional, passada pel filtre del rockabilly.

Los Sirgadors, fan una parada al poble de la Cava per fer un doble homenatge, per una banda, al senyor Juanito Aragonès, versador de jotes i primer veu en enregistrar “lo Carrilet de la Cava“, l’himne escrit pel seu amic Josep Bo i que retrata la dura vida de la gent del Delta de primers del segle XX, abocada a malalties, lo dur treball a l’arrossar i els abusos dels senyorets, dels cacics locals. En segon lloc i perseguint d’essència que mou ambdos maquines de vapor líric, los Sirgadors recorden a una figura mítica que absorbí molt del que era bo, dolent, i a vegades contradictori al voltant dels Estats Units d’Amèrica. Vestit sempre de negre en senyal de protesta, expressà indeleblement les seves posicions polítiques i trobant-se en el cim de la popularitat protestà contra la pobresa, els prejudicis, i les malalties de la societat fins a l’edat de 71 anys, estem parlant del gran Jonny Cash.

El crit d’indignació forma part ja de l’estil de vida dels catalans, el certament de Los Sirgadors continua amb un advertiment a les agressions i abusos policials, amb la cançó d’amor, “Molta llana”, aquella que s’ha d’esquilar per arribar al fons de l’ànima d’aquells agents que s’amaguen la placa.

No hi ha res que tingui més força que un temporal de llevant, al Delta ho sabem molt be. “Temporal de primavera“, arriba el moment de canviar-ho tot agafant la drecera participativa, mirem cap endavant i busquem una nova manera d’entendre lo món.

Arriba amb un doble reconeixement, a la Trajectòria de “Al Tall”, també a tots los afectats per la Hipoteca amb “Tio! Canya!“, ràbia positiva, punk-rock exprimint el cant d’arrel valencià. Sona la Gaita.
Les imatges de fons ens rebel·len uns pobles costaners en blanc i negre, la tradició lligada a les pesqueres, a la mar. La vela llatina, les cases caient al mar, les subhastes tradicionals als pòsits, els pinars per resguardar-se del vent de dalt. “Vella mar“, una havanera psicodèlica

El final del concert, amb els seus bisos. Els rails de l’estació de Tortosa protagonitzen el fons de l’escena, unes noies agafen el tren, una generació de joves marxa del territori per no tornar, la matèria gris de les Terres de l’Ebre desapareix, emigra, com la resta de cervells del país. Lo tràveling lateral des del punt de vista d’un d’aquest joves mirant per la finestreta del tren, ens mostra a posta de sol. “Lo tren se’n va”. Rock progressiu per emigrants del primer món.

Quan falta lo vent a favor, no hi ha corrent al riu, toca baixar del llaüt i estirar la sirga ben fort. Quan l’economia està estancada, com lo riu, quan tot està en calma xixa, toca agafar la sirga i carregar amb lo pes del país a les espatlles. Riu avall recollint la força dels afluents de l’Ebre, a la dreta i a l’Esquerra la seva conca, llargs tràvelings que ens porten lliscant per sobre de les aigües d’un futur a construir entre tots.

De la jota pura, en reconeixement als cantadors i cantadores de l’Ebre, neix “Sègula“, segons Jordi Ambrós (“El Documental” TVC): “Una cançó que en poc temps es convertirà en un himne que cantarà tota la joventut de l’Ebre”.