• Nou espectacle: El periple de los sirgadors

    Un cineasta canta als fars de la mediterrània
    Uns músics sirgadors estiren de la memòria

  • Adaptació musical del documental

    “El Periple, la vella llum d’Europa” (Mario Pons 2018).

  • El Periple de Los Sirgadors

    Sirgar era fer avançar el llaüt des de terra. Fa mig segle que l’ofici de sirgador es va perdre, però “los Sirgadors” recuperem l’esperit fluvial convertint-lo en símbol d’una reivindicació social i artística.

Us presentem un nou projecte: “El periple de los Sirgadors” una adaptació musical la pel·lícula “El Periple, la vella llum d’Europa” (Mario Pons 2018).

I és que la nostra senya identitària ha estat sempre acompanyar amb imatges cinematogràfiques aquella música que està sonant a cada moment, convertint els concerts en un espectacle on la imatge en moviment és essència del que s’escolta: cançons de treball mentre es veuen als pagesos xafant els arrossars del Delta, de la navegació al riu Ebre mentre som damunt un llaüt, de guiatge de la memòria històrica mentre veiem el far que ens marca la guia per resoldre els traumes del passat o la travessa d’un riu que és metàfora d’unió entre ribes, de vida i de drama.

EL TRACTAMENT SONOR DE L’ESPECTACLE

Els sons del funcionament interior d’un far, amb la seva maquinaria de rotació, les seves manxes a pressió per crear les atmosferes necessàries per encendre el petroli superrefinat a primers de segle XX, el “ti, ti, ti…” del codi morse, el “romm, romm” de l’engranatge de rotor, l’espurna elèctrica de l’encesa de la llanterna, les interferències de la radio, el mar esclatant als murs del far.

l’Arribada de la guerra, el so de les botes sobres els carrers, les cadenes dels tancs o els motors de “les paves”, l’aviació Condor aproximant-se a les costes catalanes, l’esclat de la dinamita que va fer volar els ponts de l’Ebre al 1938, els crits en a nit, els rem tallant la cara de l’aigua a pressa, l’esclat de les bombes de mà que van incendiar l’hacer del far de Buda dilatant-se, el foc cruixint, la corrent del riu, la mar batent a la costa. Els passos tristos dels exiliats sobre la neu, l’aire hivernal de la dictura feixista.

El terrabastall de les turbines a reacció dels avions russos enlairant-se, el so de vidres trencats d’un bloc de pisos volant pels aire. Els crits dels nens espantats, el soroll de la immensitat del mar i unes pasteres plenes, el “pip, pip, pippp…!!!” dels xiulets dels socorristes a la costa, els plors i singlots, els telèfons mòbils sonant amb milers sms d’alerta, un motor fora borda dèbil, l’helicòpter poderós sobre les costes, els passos per la via del tren, el fogó del sopar, les músiques àrabs distorsionades de les radios, les discussions entre veïns de tenda, els crits dels nens demanat al magatzem del camp de refugiats… el foc de llenya fent petar l’oli de les paelles de cada tenda. L’iman del camp resant cap a la meca

Els aparells electrònic quotidians a Barcelona, ordinadors, radios, els sons de l’oficina, les veus en off dels treballadors de la multinacional parlant de qui reporta a qui, i qui està al punt de mira per ser despedit, les telèfons de fons, l’algaravia del dia a dia a la planta 22 de la Torre Mapfre.
El so exterior de Barcelona, el port, els sons que rodegen al far de Montjuïc, el tràfic de la ronda Litoral, les grues carregant contenidors, els motors del dels creuers escopint fum, les gavines, els turistes i els timbres de les bicicletes.

Per contra, l’exterior als fars de l’Ebre i Cap de Creus, la mateixa gavina i el mar en totes les seves formes sonores, el vent xiulant, la sorra picant a la porta del far.

Són alguns dels Leif motive sonors de l’espectacle de la Banda Sonora Original “El Periple” de los Sirgadors.

UN CATÀLEG CULTURAL DE BONES INTENCIONS

“Tots estem bastant bloquejats, aquesta és la veritat”

“És molt important tenir consciència, la nostra consciència crearà l’Estat del futur”

Volem contribuir a avançar en un procés d’analisi profund, crític, compromès i transformador de les desigualtats existents i les vulneracions dels drets en el món.

Estem davant d’un projecte pedagògic que treballa per l’enfortiment de les capacitats i les competències pel que fa als continguts conceptuals, habilitats i valors, orientats a la materialització dels drets humans en un treball de recerca d’anàlisi en profunditat de les causes estructurals que provoquen la vulneració de drets i les desigualtats Nord-Sud globals i de gènere. Aquest projecte de documental és una eina d’informació, interlocució, pressió i denúncia dirigit a transformar l’agenda de les polítiques públiques o dels espais de presa de decisions a favor dels col·lectius més exclosos.

Aquesta visió sobre els fars, és la que uneix les diferents perspectives del viatge musical basat en el cinema proposat, l’empatia amb els diferents personatges que fugen de la guerra, de si mateixos o que viuen en aïllament com els torrers, al servei de tot tipus d’embarcació perduda en la foscor de la nit.

Les òptiques “humanes” donen una visió vivencial en perspectiva dins d’aquesta història, els torrers de fars ens guien en els principals “periples” viscuts pels testimonis de l’actual situació al Mare Nostrum.

“Hi ha una minoria d’europeus que senten una espècie de fòbia cap als refugiats. No ens jutgeu només pel mal comportament d’uns quants dolents. Amics meus, intenteu conèixer-nos. Intenteu viure amb nosaltres”.

A nivell al·legòric els prismes de la llanterna del far són la llum que emetem cadascun dels individus que podem i volem ajudar i els que volen i necessiten ser ajudats. Emetre aquesta llum d’alerta, de guia, és l’eix principal per fugir de l’egocentrisme que tanca fronteres, relacions i vides, excloent tot allò desconegut i abocant-nos a l’abisme, la foscor de la nit al Mare Nostrum.

Les guerres creen els murs, les persones portem la llum interior de la pau, el destell del far que portem dins ens allunya dels perills. La consciència de la ciutadania crea l’Estat, la llum que irradiem cadascú de nosaltres, ens guia terra endins, mar enllà.

“Un far obre fronteres, guia a tothom, como un ideòleg, el filòsof, aquella persona que mira més enllà del avui”.

“Com els fars, som les llums que vivim les unes aïllades de les altres, però juntes podem ser una gran xarxa d’enllumenat que protegeix alnavegant,vingui, d’on vingui”.

Un exili del passat

Alfred observa el funcionament de la llum del far de Montjuïc. Net del torrer del far, conserva la càmera amb la que es van fer les últimes fotografies al far habitat de Buda al Delta de l’Ebre.

“Quan s’apaga la llum d’un far vol dir que alguna cosa greu està passant. Una tempesta, una desgràcia o inclús l’arribada d’una guerra”.

“Als fars vam passar els anys més tristos, perquè a Buda vam viure el Front de l’Ebre, la Guerra Civil i l’incendi del Far de Buda; van veure els cadàvers baixant pel riu; i van haver de fugir de mala manera perseguits per el front de guerra”.

Conrado Vallès Sancho, el pare de l’Alfred, gendre del faroner, va ser l’encarregat de fer les fotografies que van immortalitzar els últims dies del far habitat de l’Illa de Buda. Sense saber-ho es va transformar en el reporter gràfic del passat esplendorós de les Goles de l’Ebre.

Un exili del present

“Ficat per un moment a la pell d’algú que ha hagut d’abandonar el seu país, la seva familia. Se ‘ls han mort germans, pares, fills. Han atravessat països que no coneixien, amb idiomes que no coneixien. Els han timat les màfies”.

Ammar és el líder siri del camp de refugiats de Filippiada, Grècia. Tothom li demana ajuda, tramitar els documents d’asil, les necessitats bàsiques: el menjar, la roba, els medicaments, l’aigua, la higiene…

“Tens la sensació d’esborrar tota la teva vida.

Nosaltres fugim de la guerra, nosaltres no som terroristes,
no és fàcil abandonar el teu país i no sabem si en un futur hi haurà alguna possibilitat de tornar”.

Ammar, Alfred, Miquel, el cineasta que els filma han perdut la casa, l’Estat, el far, el confort de la corporació, la llum del cinematògraf de la il·lusió que els feia dormir tranquils totes les nits, foscor a la qual no es volen veure condemnats.

La consciència de la ciutadania crea l’Estat, la llum que irradiem cadascú de nosaltres ens guia terra endins, mar enllà, som les llums de la fraternitat.

Un exili interior

Miquel mira el mar des de la planta 22 de l’edifici Mapfre de la Vila Olímpica de Barcelona. La seva feina d’alt executiu en una multinacional el va tenir absorbit durant trenta anys. La visió sobre la Mediterrània el tranquilitzava durant els moments de més tensió i angoixa.

“Per mi la llum és el futur, és passar d’un estat actual dolent, a un estat millor, això és la llum”.

La foscor què seria? Seria passar d’un estat més o menys bo a un estat fosc, on no sabem què passarà, ple d’incerteses.

El far com a concepte, com a metàfora de la llum, és un punt de referència, vol dir anar endavant, vol dir futur i esperança.

… i tots quan pensem en el futur, tots, volem pensar-hi en positiu, en millor.

Quan tu penses que el futur serà millor, quan emprens un viatge per buscar alguna cosa millor que la que tens i arribes a un lloc que és pitjor o igual que l’estat anterior. Que

generes?”

Tambur de Consciència

“Estem aquí bloquejats al camp, volem arribar a Europa, tenir una vida normal, anar a l’escola, una casa, viatjar…”

Mahmud Dalí toca el deu Tambur al cap vespre del Camp de Refugiats de Filippiada, Grècia.

“Ens sentim molt propers a vosaltres per que ara vosaltres sou els refugiats, però en el passat ho vam anar nosaltres. La qüestió és, quins seran els següents?

El dictador inaugura el monument commemoratiu dels “25 años de paz”, expressió cínica del feixisme espanyol a Tortosa, segon monument feixista mes gran de l’Estat després del Valle de los Caidos.

Sonen les percussions i cornetes dels passos de la Setmana Santa tortosina Desfilant davant del monument feixista del mig del riu Ebre al seu pas per Tortosa.  Es fusionen amb els cants del Kurdistan d’Ibrahim Alí des dels camps de refugiats grecs.

Després de la guerra civil milers de demòcrates són reclosos a les presons o als camps de treball forçats, són assassinats i oblidats a les cunetes. Del 1939 fins al 1956 es calcula que 200.000 republicans moren afusellats.

Els cants de batre del Delta ens fan sortir del bucle diabòlic d’una doble moral que permet els símbols totalitaris en llocs públics, el tabú de la guerra i la repressió que cap ciutadà pot qüestionar sense rebre, encara avui, el càstig dels vencedors sobre els vençuts.

En clau satírica i sobre sons d’engranatges rovellats, bombes, planys… sona la veu del director del film “El Periple”mentre a la pantalla es crucifica a Jesús de Natzaret sobre les imatges icòniques de les guerres mes  sagnants, una síntesi gràfica de la història de les guerres de segle XX des de l’invenció del cinema.

Vaig criar-me per Tortosa
des de que era una caganiu,
i sempre m’atemoria
l’ocellot al mig del riu.

Ens deien que era record
D’un malaguanyat estiu
i una tardor “victoriosa”,
l’ocellot al mig del riu.

Sobre ferralla de mort,
aquí s’ha fet el seu niu,
sadoll de jove carn erta,
l’ocellot al mig del riu.

Com si no passes el temps,
amb posat feroç i altiu,
ens vigila i humilia
L’ocellot al mig del riu.

Silenciós i traïdor,
solta un beuratge abortiu,
Que al seu voltant tot ho empesta,
L’ocellot al mig del riu.

Si almenys fos tord o pardal,
Si per atzar fos perdiu…
Però és com un saginero,
L’ocellot al mig del riu.

Segur que baix la llosa
El Cagaelàstics se’n riu,
De veure que li conserven
L’ocellot al mig del riu.

Entre ignorancia i oblit
Encara trobes qui diu:
“No passa res si se manté
l’ocellot al mig del riu”.

Que potser amics i amigues
Memòria no teniu?
Que no noteu quin oprobi,
l’ocellot al mig del riu?

Tant marcats esteu per anys
sense poder dir ni piu,
que ni tan sols percebeu
L’ocellot al mig del riu?

Que no us queda dignitat?
L’honor de l’Atxa, on viu,
que gens no us escandalitza
l’ocellot al mig del riu?

Viviu convençuts, il·lusos,
que la cadena aboliu,
i no us adoneu que us llasta
l’ocellot al mig del riu!

Queixeu-vos vosaltres, aigües
Ebrenques que reflectiu
l’ombra sinistra que fa
l’ocellot al mig del riu!

Somnio que arriba un dia
en què fins l’aigua somriu,
veient que ha fotut el camp
l’ocellot del mig del riu.

Va! Foteu-li una pedrada,
Si es que fe encara sentiu:
Que marxe d’una vegada
L’ocellot del mig del riu!

Fitxa Tècnica

  • Guitarra Acústica, harmònica i Ukelele Alfredo Cero

  • Baix Elèctric Eusebi Gonzalez

  • Bateria Marc Torner/ Xavi Jou

  • Acordió diatònic Cati Plana/Ivan Roig

  • Veus Camps Refugiats Abrahim Ali, Mehmod Dali

  • Tambur Mehmod Dali

  • Guió, Direcció, Producció artística i Veu Mario Pons Múria

  • Audiovisuals Sègula Films

  • Traduccions Tradnologies S.L

  • Subtitulats Tomas Longato

Amb el suport de


Vols que fem aquest espectacle a la teva associació, escola, institució…

Parlem!!

+34 655 766 673

info[@]sirgadors.cat

© Copyright - Los Sirgadors

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de dichas galletas y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies
Los Sirgadors