Nou espectacle: El periple de Los Sirgadors

  • El Periple, una història de tres exilis

    1938, des del front de l’Ebre a l’exili sirià, 80 anys després

  • Un cineasta canta als fars de la Mediterrània,

    Uns musics sirgadors estiren de la memòria

  • Un exili del passat

    “Quan s’apaga la llum d’un far vol dir que alguna cosa greu està passant.  Una tempesta, una desgràcia o inclús l’arribada d’una guerra”

  • Un exili del present

    “Tens la sensació d’esborrar tota la teva vida.
    Nosaltres fugim de la guerra, nosaltres no som terroristes,
    no és fàcil abandonar el teu país i no sabem si en un futur hi haurà alguna possibilitat de tornar”.

  • Camp de refugiats de Filippiada

  • Un exili interior

    “El far com a concepte, com a metàfora de la llum, és un punt de referència, vol dir anar endavant, vol dir futur i esperança.”

  • El Periple BSO de Los Sirgadors

    Sirgar era fer avançar el llaüt des de terra. Fa mig segle que l’ofici de sirgador es va perdre, però “los Sirgadors” recuperem l’esperit fluvial convertint-lo en símbol d’una reivindicació social i artística.

Us presentem un nou projecte: “El periple de los Sirgadors” una adaptació musical la pel·lícula “El Periple, la vella llum d’Europa” de Mario Pons Múria (Sègula films 2018).

Quan s’apaga la llum d’un far vol dir que alguna cosa greu està passant.  Una tempesta, una desgràcia o inclús l’arribada d’una guerra”

El Periple de los Sirgadors” és un viatge musical i cinematogràfic des del Delta de l’Ebre anterior a la Guerra Civil fins a l’actual situació a la Mediterrània, que pretén evidenciar la situació dels exiliats de les guerres actuals. Però també vol reflexionar sobre els exilis del passat, amb una lectura personal de la memòria històrica entorn a la Batalla de l’Ebre i la repressió franquista a Catalunya i a l’Estat espanyol. Al mateix temps fa un retrat de l’exili interior al que es veu abocat l’individu a l’Europa actual, fruit del distanciament social provocat per la pandèmia, la crisi social, econòmica i cultural.

Música d’ahir i d’avui. Del rock al country, amb mescles de tradició, jota ebrenca, flamenc, cants ancestrals del Kurdistan; dels passos de Setmana Santa, al blues dels aiguamolls del Mississipí. l’Eclecticisme musical tot emergint del fil condutor d’unes imatge cinematogràfiques, marc conceptual de l’espectacle de cinema cançó de Los Sirgadors. Cinema documental, música en directe, sons diegètics, testimoniatge present, memòria històrica, introspecció existencial, fusió sonora i visual acompanyada de músiques del món. De la memòria històrica als exilis actuals, dels 20 milions de refugiats de guerra a la desapararició de les cultures lligades als espais humits del món a causa de les emissions de CO2 i la mort dels rius.

Un projector, imatges en moviment, so ambient, música en directe, els conflictes del segle XX junt amb l’actual crit de pau a la Mediterrània són els protagonistes del nou espectacle de Los Sirgadors.

“Un far obre fronteres, guia a tothom, com un ideòleg, el filòsof, aquella persona que mira més enllà de l’avui. Com els fars, som les llums que vivim les unes aïllades de les altres, però juntes podem ser una gran xarxa d’enllumenat que protegeix al navegant,vingui, d’on vingui”.

Sirgar era fer avançar el llaüt des de terra, gràcies a l’esforç d’una cavalleria o dels propis llaüters, que peonant, estiraven la grossa corda amarrada a la punta del màstil del llagut, la Sègula. Fa mig segle que l’ofici es va perdre, però “los Sirgadors” recuperem l’esperit fluvial convertint-lo en símbol d’una reivindicació social i artística.

Una pantalla panorámica, una sala fosca on compartir els sentiments.

Un cineasta canta als fars de la Mediterrània.

Uns músics sirgadors estiren de la memòria.

Un viatge musical des de la crema del far de Buda, a l’actual naufragi humanitari a la Mediterrània.

Alfred protagonista de “El Periple” Un exili del passat

“Als fars vam passar els anys més tristos, perquè a Buda vam viure el Front de l’Ebre, la Guerra Civil i l’incendi del Far de Buda; van veure els cadàvers baixant pel riu; i van haver de fugir de mala manera perseguits pel front de guerra”.

Repertori

“Entre mosquits i tabancs”

Els anys feliços al Delta d’abans de la guerra civil, la quotidianitat del treball als arrossars on es coneixen Salvador Pons i Teresa Franch, dos plantadors d’arròs que s’enamoren a través dels cants de treball.

La memòria oral ens fa arribar aquesta cançó, herència de Pepa Pons, “La Tia Pepita” (Filla de Salvador), cantadora des de la infància, que ens ha deixat el seu record musical dels que com ella, es van criar “estacats al fang” dels aiguamolls, enversant velles melodies, cantant des del cordó de l’arrossal, per acusar les llargues hores de treball dels grans, “ajupits amb el nas a un pam de la cara de l’aigua”. Una Balada folk, un Treball d’antropologia musical lligat als treballs als arrossars de l’Ebre, una herència familiar de l’avi del director de cinema i cantador, Màrius Pons.

“Terra”

El 18 de juliol de 1936, el general Francisco Franco s’alça en armes contra el govern legítim de la II República. El Govern, democràticament votat pel poble, ordena l’apagada de tots els fars de l’Estat Espanyol, inclosos els de Catalunya. Fars com el de Cap de Creus, Montjuïc o Buda són objectius militars de primer ordre, rebent atacs per terra, mar i aire.

La Guerra Civil Espanyola agafa dimensió Internacional amb la primera batalla no oficial de la II Guerra Mundial, La Batalla de l’Ebre.

“Estel Cremant”

Els pares de l’Alfred es van conèixer a Tortosa, quan la filla gran del farer va pujar a estudiar-hi poc abans d’esclatar la Guerra Civil Espanyola. Conrado era carter, s’encarregava de baixar el correu al Delta, aprofitava els diumenges per baixar a festejar al far. Va ser l’encarregat de fer les fotografies que van immortalitzar els últims dies del far habitat de la Illa Buda.

A l’Abril del 1938, quan Franco trenca el Front d’Aragó, l’exèrcit de la República fuig en desbandada cap a la banda esquerra de l’Ebre. El General Enrique Lister mana dinamitar els ponts del riu a Móra d’Ebre i Tortosa, també destruir el far de la illa de Buda pel seu valor estratègic.

El 21 d’abril, la família cabezas és obligada a sortir de casa, de matinada. “Els sodats tenien ordre de cremar el far, van amerar els matalassos de les habitacions amb el petroli que alimentava la llanterna… dos bombes de ma van fer la resta… quan em vaig tornar a girar les flames ja sortien per les finestres”.

Els crits dels nàufrags arribant a terra, el foc del far de Buda a les portes de “La Batalla de l’Ebre” seguint els compassos flamencs de les flames sobre la mar, el feixisme arribant al Delta. “Far de Pau” que ens transporta per les llums de la Mediterrània de nord a sud fins arribar a les llums dels fars catalans, encarregats de crear el nexe d’unió i metàfora de l’Europa, l’Estat, la pau de la casa anelada pels protagonistes, els seus engranatges, els sons dels ports i la costa de la Mediterrània.

“Vella mar”

Segons Salvador Pons, avi del cineasta: “Després de la guerra, els fruïts de la mar i el riu foren la salvació”. Un mig temps poderós i èpic en homenatge als pescadors excombatents de la Batalla de l’Ebre que van poder recuperar les seves barques per tornar a la mar. Un món on, en mig de la miseria, les estrelles guiaven al vells.

“Lo Carrilet de la Cava elèctric”

Un retrat de la vida rural dels anys 50, el retrat costumista de la postguerra i la dictadura a les Terres de l’Ebre.

El folklore del Delta de l’Ebre i el country rock del Mississipí s’ajunten per revindicar les zones rurals. Un versió del clàssic de “Lo Sifonero”, Josep Bo.

“Bicicletes, estraperlo, guàrdies civils i estudiants, sacs d’arròs molts de pagesos i colles de valencians, embarassades, gent malalta de quartana i dolor i cistelles amb pollastres, alguna adena i capons i auberginies i tomates, per a regalar al senyor…”

“Tambur de Consciència”

Dels 23 milions de persones residien a Síria al 2011, 5 milions han buscat refugi a l’exterior. Més de 240.000 han mort i milers han desaparegut. La por als atemptats terroristes, el racisme i la ignorància han limitat les polítiques d’asil. A partir de març de 2016, les fronteres de la Unió Europea queden tancades. 65.000 refugiats están atrapats a Grècia. Avui un milió de refugiats están atrapats a la frontera en Grècia i Turquia, a les portes d’Europa.

Des dels Camps de refugiats, Mahmud Dalí interpreta una cançó Kurda d’exili a Tambur i veu.

“Estem aquí bloquejats al camp, volem arribar a Europa, tenir una vida normal, anar a l’escola, una casa, viatjar…”

Mahmud Dalí toca el deu Tambur al cap vespre del Camp de Refugiats de Filippiada, Grècia.

“Ens sentim molt propers a vosaltres per que ara vosaltres sou els refugiats, però en el passat ho vam anar nosaltres. La qüestió és, quins seran els següents?”

Entre 2003 i 2020, Europa ha exportat armament a 33 països en conflicte per valor de 9.326 milions d’Euros.

“Sègula”

París va ser alliberada per “La Nueve”, el 24 d’agost del 1944, amb republicans catalans i espanyols a primera línea de la Divisió Leclerc, amb una tanqueta semioruga, la “EBRO”, efectuant els primers trets contra un nutrit conjunt de fusilers i ametralladores nazis. Però les democràcies europees van donar l’esquena a la II República espanyola i van permetre el feixisme fins la mort de Francisco Franco.

Sirgar era fer avançar el llaüt des de terra, gràcies a l’esforç d’una cavalleria o dels propis llaüters, que, peonant, estiraven la grossa corda amarrada a la punta del màstil del llagut, la Sègula. Fa mig segle que l’ofici es va perdre, però “los Sirgadors” recuperem l’esperit fluvial convertint-lo en símbol d’una reivindicació social i artística.

Himne etnogràfic inspirat en l’obra del biògraf de l’exili català, Artur Bladé Desumbila. Dedicat a la navegació fluvial, a l’esperit al·legòric d’estirar col·lectivament del país cap a la llibertat.

“Desolació, l’ocellot del mig del riu”

El malson pel que han de passar els protagonistes fins arribar a la resolució de les seus bloquejos passa per l’any 1966.

El dictador inaugura el monument commemoratiu dels “25 años de paz”, expressió cínica del feixisme espanyol a Tortosa, segon monument feixista mes gran de l’Estat després del Valle de los Caidos.

Sonen les percussions i cornetes dels passos de la Setmana Santa tortosina Desfilant davant del monument feixista del mig del riu Ebre al seu pas per Tortosa. Es fusionen amb els cants del Kurdistan d’Ibrahim Alí des dels camps de refugiats grecs.

Després de la guerra civil milers de demòcrates són reclosos a les presons o als camps de treball forçats, són assassinats i oblidats a les cunetes. Del 1939 fins al 1956 es calcula que 200.000 republicans moren afusellats.
Els cants de batre del Delta ens fan sortir del bucle diabòlic d’una doble moral que permet els símbols totalitaris en llocs públics, el tabú de la guerra i la repressió que cap ciutadà pot qüestionar sense rebre, encara avui, el càstig dels vencedors sobre els vençuts.

En clau satírica i sobre sons d’engranatges rovellats, bombes, planys… sona la veu del director del film “El Periple” mentre a la pantalla es crucifica a Jesús de Natzaret sobre les imatges icòniques de les guerres mes sagnants, una síntesi gràfica de la història de les guerres de segle XX des de l’invenció del cinema.

Vaig criar-me per Tortosa
des de que era una caganiu,
i sempre m’atemoria
l’ocellot al mig del riu.

Ens deien que era record
D’un malaguanyat estiu
i una tardor “victoriosa”,
l’ocellot al mig del riu.

Sobre ferralla de mort,
aquí s’ha fet el seu niu,
sadoll de jove carn erta,
l’ocellot al mig del riu.

Com si no passes el temps,
amb posat feroç i altiu,
ens vigila i humilia
L’ocellot al mig del riu.

Silenciós i traïdor,
solta un beuratge abortiu,
Que al seu voltant tot ho empesta,
L’ocellot al mig del riu.

Si almenys fos tord o pardal,
Si per atzar fos perdiu…
Però és com un saginero,
L’ocellot al mig del riu.

Segur que baix la llosa
El Cagaelàstics se’n riu,
De veure que li conserven
L’ocellot al mig del riu.

Entre ignorancia i oblit
Encara trobes qui diu:
“No passa res si se manté
l’ocellot al mig del riu”.

Que potser amics i amigues
Memòria no teniu?
Que no noteu quin oprobi,
l’ocellot al mig del riu?

Tant marcats esteu per anys
sense poder dir ni piu,
que ni tan sols percebeu
L’ocellot al mig del riu?

Que no us queda dignitat?
L’honor de l’Atxa, on viu,
que gens no us escandalitza
l’ocellot al mig del riu?

Viviu convençuts, il·lusos,
que la cadena aboliu,
i no us adoneu que us llasta
l’ocellot al mig del riu!

Queixeu-vos vosaltres, aigües
Ebrenques que reflectiu
l’ombra sinistra que fa
l’ocellot al mig del riu!

Somnio que arriba un dia
en què fins l’aigua somriu,
veient que ha fotut el camp
l’ocellot del mig del riu.

Va! Foteu-li una pedrada,
Si es que fe encara sentiu:
Que marxe d’una vegada
L’ocellot del mig del riu!

“Gegant de Ferro”

La torre metàl·lica de Buda va resistir 23 anys més en peu, fins la nit de Nadal del 1961, quan un fort temporal de llevant va acabar de desestabilitzar a base del far i va caure definitivament al mar. L’apagada de la llum dels primers fars de l’Ebre és una gran metàfora de la desaparició dels valors democràtics del nostre país.

Temporal de Primavera

També de la subsidència i la regressió que va fer caure el far de Buda, la falta de cabdals de sediments poc a poc va fent desaparèixer el Delta; origen de la lluita per la defensa del mediambient que va moure tot un país en defensa dels Rius davant de grans embassaments i transvasaments. Ara amb el temporal Glória s’evidència la crónica d’una mort anunciada, la desaparció del Delta de l’Ebre i el conseqüent destí dels seus habitants a l’exili climàtic.

“Mare Nostrum” La BSO del film “El Periple”

“El Mediterràni, aquesta cosa tant relaxant, tant calmada, és la tomba de milers de persones que han sortit de una guerra per arribar a aquest continent. I no arriben mai”

Un quart exili és l’intel·lectual, la persistència de l’autor a expressar la seva mirada superant la paràlisi causada per la regressió democràtica, la lluita interna per trencar les barreres psicològiques de la repressió per tal de tornar a l’expressió pura de la cinematografia independent en els durs moments per els passa la llibertat d’expressió.

Emetre aquesta llum d’alerta, de guia, és l’eix principal per fugir de l’egocentrisme que tanca fronteres, relacions i vides, excloent tot allò desconegut i abocant-nos a l’abisme, la foscor de la nit al Mare Nostrum.

“Un far obre fronteres, guia a tothom, com un ideòleg, el filòsof, aquella persona que mira més enllà de l’avui. Com els fars, som les llums que vivim les unes aïllades de les altres, però juntes podem ser una gran xarxa d’enllumenat que protegeix al navegant,vingui, d’on vingui”.

Sortim renovats amb el flamenc rock enèrgic de Los Sirgadors, un conglomerat de músics de tot Catalunya, companys d’escenari en les estrenes de Sègula Films, autors de les peces originals del film, ara en directe a amb la Banda Sonora Original de “El Periple”, el film de dirigit per Màrius Pons Múria, cantant dels seu imaginari col·lectiu, tanca la trama del musical cinematogràfic.

“Far de pau” acompanya el poema “una foto a la Cartera”
La pau dels arrossars és veu alterada per la imatge d’una creu de pedra enmig dels arrossars, on es pot llegir, Teresa Franch Curto, 29 anys, 15 de novembre de 1938. Lo tio Cisco (Pons), sempre ha portat la imatge de la seva mare a la cartera.

La Batalla de l’Ebre s’havia acabat, però la Legió Condor encara assessinava innocents a les barraques de la Illa de Mar. A Salvador Pons li van assassinar la seva parella amb el seu fill en braços, lo tio Cisco: “A ma mare la van matar!”. Una història familiar acompanyada a la Guitarra flamenca sobre imatges en blanc i negre dels bombardejos sobre problació civil, junt amb el protagonista visitant la creu que el seu pare va fer escolpir durant la postguerra, enmig dels camps d’arròs, en record al seu gran amor, assassinada pels nazis.

Un mal dia de 1938, enmig d’un camp d’arròs, l’aviació feixista va matar Teresa Franch Curto mentre intentava protegir el seu fill, el qual ha portat sempre la seua fotografia a la cartera.

Del teu amor, inmens com l’arrossar,
del teu somriure, que ho omplia tot,
del teu braç, que em feia sentir segur,
dels teus passos, conduint els meus passos,
només me n’ha quedat, mare, enyor
i una imatge que duc a la cartera.

L’olor teua a la roba que em posaves,
les borraines amb mel que no m’has fet,
les paraules que no m’has pogut dir,
les carícies teues que no he tingut,
les besades teues que m’han robat,
les duc en una imatge a la cartera.

La ferida que ni el temps pot curar,
la ràbia per la mort dels innocents,
la rebel·lió contra allò que és injust,
la denúncia de tota violència,
la constant lluita per la llibertat…
ho duc en una imatge a la cartera.

Quantes vegades he regat amb llàgrimes
el tros fecundat per la teua sang!
Quantes vegades he besat, devot,
la teua imatge, groga, a la cartera!
Quantes vegades no t’he abraçat, mare,
des de la immensitat dels arrossars!

Tinc deler per poder abraçar-nos ja
des de la immensitat de l’univers!

Poema de Màrius Pont Fandos inspirada que el programa Trinxeres de TV3

El 13 de gener de 1939 el caudillo entra triumfament a Tortosa. Amb la caiguda del front de l’Ebre, 450.000 republicans surten pels camins de l’exili. Una allau humana entrà a la República Francesa a principis del 1939. En un primer moment han estat acollits en instal·lacions improvisades, sense les condicions mínimes d’habitabilitat. 275.000 persones van ser internades als camps de concentració. 15.000 persones moren als Camps de Concentració Francesos. La Familia Cabezas fuig amb carro i és refugia al far de Montjuïc des d’on són testimonis dels bombardejos de la Campsa a mans de l’aviació feixista italiada. El pare de l’Alfred, Conrado Vallés, ha de marxar a l’exili de les platges gèlides del Camp d’Argelés.

“El meu pare va estar a Argelès. Els senegalesos a cops de fuet, i ells tractats com a gossos. Menjaven un plat al dia, aigua amb dos gentiles i un tros de pà els dies que menjaven, sense barracons, sense condicions higièniques ni sanitaries. A ple hivern, dormint al costat del mar, amb lo fred que és el mar. Feien forats a la sorra i es tapaven”.

L’Alçament militar del feixisme espanyol de 1936 va provocar la mort de 500.000 persones.

Amb el Pacte de no-Intervenció, les democràcies europees prefereixen Franco i mantenir una política d’apaivagament amb el feixisme i el nazisme, però ara fa 81 anys Hitler invaïa els Sudets a Austria i començava la guerra llampec sobre Europa. Els mateixos bombarders Junquers i pilots de la Legió Còndor que van destruir Guernica o Corbera d’Ebre, un any després assolen les llars angleses de Londres.

Mario Pons, autor i interpret. Un quart exili: La persistència de l’autor per expressar la seva mirada superant la paràlisi causada per la regressió democràtica, la lluita interna per trencar les barreres psicològiques de la (auto)censura per aixecar el cap, la veu i cantar, realitzar la cinematografia independent en els durs moments per els passa la llibertat d’expressió, trencar amb ressentiments, amb mirada crítica i transparent. Emetre aquesta llum d’alerta, de guia, és l’eix principal per fugir de l’egocentrisme que tanca fronteres, relacions i vides, excloent tot allò desconegut i abocant-nos a l’abisme, la foscor de la nit al Mare Nostrum (Los Sirgadors 2018).

La nostra senya identitària ha estat sempre acompanyar amb imatges cinematogràfiques aquella música que està sonant a cada moment, convertint els concerts en un espectacle on la imatge en moviment és essència del que s’escolta: cançons de treball mentre es veuen als pagesos xafant els arrossars del Delta, de la navegació al riu Ebre mentre som damunt un llaüt, de guiatge de la memòria històrica mentre veiem el far que ens marca la guia per resoldre els traumes del passat o la travessa d’un riu que és metàfora d’unió entre ribes, de vida i de drama.

Sirgar era fer avançar el llaüt des de terra, gràcies a l’esforç d’una cavalleria o dels propis llaüters, que peonant, estiraven la grossa corda amarrada a la punta del màstil del llagut, la Sègula. Fa mig segle que l’ofici es va perdre, però “los Sirgadors” recuperem l’esperit fluvial convertint-lo en símbol d’una reivindicació social i artística.

Los Sirgadors som més un projecte musical que una banda, un projecte purament audiovisual vinculat a l’obra de Màrio Pons, cineasta i cantador de les Terres de l’Ebre, iniciativa musical i audiovisual que apareix en paral·lel a la producció del documental titulat “Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre“ una coproducció de Sègula Films (Mario Pons 2013) amb Televisió de Catalunya i l’Institut de les Empreses Culturals.

Per aconseguir aquests objectius audiovisuals és imprescindible metodològicament, a més de la lògica tasca musical, la dilatada experiència fílmica d’en Mario Pons, ideòleg d’aquest projecte. Ens trobem davant un espectacle musical que ha evolucionat a partir de la producció, realització i viatge personal de Mario Pons realitzant el documental “El Periple”. Amb l’ajut de les seves emotives escenes, i d’aquelles escollides de filmoteca que formen part del nostre imaginari, és capaç de situar l’espectador en un món oníric on els sons es fusionen amb les imatges, aconseguint una comprensió reflexiva alhora que emocional. Cinema, música i poesia s’articulen en gran format.

Sota el fil conductor d’un territori, les Terres de l’Ebre; un dialecte propi, el tortosí; Una memòria històrica d’on estirar i nodrir-nos de principis. Es vol ajudar l’espectador en aquesta reflexió musicada, on les lletres de les cançons ens remeten a la defensa d’uns espais naturals en perill, al reconeixement d’una identitat ebrenca, a uns fets tràgics d’un passat i una tragèdia actual al nostre “Mare Nostrum”; que n’és també el nom del tema principal d’aquesta estrena i és també part de la banda sonora original del documental “El Periple, la vella llum d’Europa”.

Los Sirgadors som més un projecte musical que una banda, un projecte purament audiovisual vinculat a l’obra de Màrio Pons, cineasta i cantador de les Terres de l’Ebre, iniciativa musical i audiovisual que apareix en paral·lel a la producció del documental titulat “Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre“ una coproducció de Sègula Films (Mario Pons 2013) amb Televisió de Catalunya i l’Institut de les Empreses Culturals.

Com aconseguir aquest propòsit? Unes sales de projecció avui infrautilitzades, espais públics de centres d’ensenyament o altres institucions on impartir coneixements, teatres, auditoris, places… etc. Allà on pugui plantar-se la pantalla de gran format, fer foscor i encendre el projector d’uns músics en directe que en són la veu de la imatge en moviment.

En el periple una llum d’esperança sempre guia al navegant.

Un far obre fronteres, guia a tothom, com un ideòleg, el filòsof, aquella persona que mira més enllà de l’avui. Com els fars, som les llums que vivim les unes aïllades de les altres, però juntes podem ser una gran xarxa d’enllumenat que protegeix al navegant,vingui, d’on vingui”.

Fitxa Tècnica

Enric Panissello Guitarra Elèctrica i harmòniques
Jordà Sevilla Guitarra Acústica
Eusebi González Baix Elèctric
Francesc Forés Bateria
Ivan Roig Acordionista i videojockey
Mario Pons Cineasta, lletrista i cantant. Productor independent de cinema cançó

Composició i producció musical:

Francisco Perez
Alfredo Cero
Enric Panisello
Jordà Sevilla
Mario Pons

Músics companys de viatge:

Marc Torner Bateria
Cati Plana Acordió
Jaume Tauler Baix
Toni Martinez Gaita  Percussions

El documental

Un exili del passat

Alfred observa el funcionament de la llum del far de Montjuïc. Net del torrer del far, conserva la càmera amb la que es van fer les últimes fotografies al far habitat de Buda al Delta de l’Ebre.

“Quan s’apaga la llum d’un far vol dir que alguna cosa greu està passant. Una tempesta, una desgràcia o inclús l’arribada d’una guerra”.

“Als fars vam passar els anys més tristos, perquè a Buda vam viure el Front de l’Ebre, la Guerra Civil i l’incendi del Far de Buda; van veure els cadàvers baixant pel riu; i van haver de fugir de mala manera perseguits per el front de guerra”.

Conrado Vallès Sancho, el pare de l’Alfred, gendre del faroner, va ser l’encarregat de fer les fotografies que van immortalitzar els últims dies del far habitat de l’Illa de Buda. Sense saber-ho es va transformar en el reporter gràfic del passat esplendorós de les Goles de l’Ebre.

Un exili del present

“Ficat per un moment a la pell d’algú que ha hagut d’abandonar el seu país, la seva familia. Se ‘ls han mort germans, pares, fills. Han atravessat països que no coneixien, amb idiomes que no coneixien. Els han timat les màfies”.

Ammar és el líder siri del camp de refugiats de Filippiada, Grècia. Tothom li demana ajuda, tramitar els documents d’asil, les necessitats bàsiques: el menjar, la roba, els medicaments, l’aigua, la higiene…

“Tens la sensació d’esborrar tota la teva vida.

Nosaltres fugim de la guerra, nosaltres no som terroristes,
no és fàcil abandonar el teu país i no sabem si en un futur hi haurà alguna possibilitat de tornar”.

Ammar, Alfred, Miquel, el cineasta que els filma han perdut la casa, l’Estat, el far, el confort de la corporació, la llum del cinematògraf de la il·lusió que els feia dormir tranquils totes les nits, foscor a la qual no es volen veure condemnats.

La consciència de la ciutadania crea l’Estat, la llum que irradiem cadascú de nosaltres ens guia terra endins, mar enllà, som les llums de la fraternitat.

Un exili interior

Miquel mira el mar des de la planta 22 de l’edifici Mapfre de la Vila Olímpica de Barcelona. La seva feina d’alt executiu en una multinacional el va tenir absorbit durant trenta anys. La visió sobre la Mediterrània el tranquilitzava durant els moments de més tensió i angoixa.

“Per mi la llum és el futur, és passar d’un estat actual dolent, a un estat millor, això és la llum”.

La foscor què seria? Seria passar d’un estat més o menys bo a un estat fosc, on no sabem què passarà, ple d’incerteses.

El far com a concepte, com a metàfora de la llum, és un punt de referència, vol dir anar endavant, vol dir futur i esperança.

… i tots quan pensem en el futur, tots, volem pensar-hi en positiu, en millor.

Quan tu penses que el futur serà millor, quan emprens un viatge per buscar alguna cosa millor que la que tens i arribes a un lloc que és pitjor o igual que l’estat anterior. Que

generes?”

Vols que fem aquest espectacle a la teva associació, escola, institució…

Parlem!!

+34 655 766 673

info[@]sirgadors.cat

© Copyright - Los Sirgadors

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de dichas galletas y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR

Aviso de cookies
Los Sirgadors